CREIXEMENT I DECREIXEMENT DE HOWARD ROARK

Eduard Escoffet
21.01.23

The Green Parrot i Chiquita Room presenten una exposició doble del poeta i artista sonor Eduard Escoffet, la seva primera mostra individual a la ciutat de Barcelona. És també la primera vegada que les dues galeries de Barcelona presenten un projecte conjunt. Es tracta d’una exposició fruit de dos anys d’investigació al voltant de l’arquitectura racionalista i el decreixement amb el rerefons de l’experimentació amb el so i amb objectes quotidians. L’exposició es dividirà en dues parts: la primera a Chiquita Room, amb el subtítol de Faula, i la segona a The Green Parrot, amb el subtítol d’Esdeveniments. En la primera s’indaga sobre els ideals que permeten l’individualisme exacerbat del segle XX, mentre que la segona s’acosta als detalls del que ha ens ha portat fins aquí. Formada per diverses instal·lacions sonores, en conjunt la mostra aborda el mite del creixement indefinit i els límits materials de la vida en aquest planeta.  

El 1949 s’estrena el film The Fountainhead, dirigida per King Vidor i protagonitzada per Gary Cooper, que encarna Howard Roark, un arquitecte ambiciós que vol deixar la seva petjada en el món de l’arquitectura tot i les reticències de l’entorn. Basada en la novel·la homònima d’Ayn Rand, el film pren com a excusa l’arquitectura moderna per bastir un libel contra el comunisme i sobretot una al·legat a favor l’individualisme i la competitivitat capitalista. Aquest és el punt de partida d’aquest projecte expositiu doble, que vol abordar el paper de l’individu en un món fràgil i interdependent: si l’eufòria capitalista del segle XX va empènyer Ayn Rand a dibuixar un Roark aïllat i victoriós enfront de la massa, el pessimisme climàtic del XXI ens obliga a diluir el seu geni en el comú i a posar en dubte la seva narrativa èpica.  

El projecte posa en qüestió l’individualisme neoliberal i l’obsessió pel creixement i, com el film i el llibre de Rand, parteix de l’arquitectura. Si The Fountainhead planteja que l’arquitectura només pot avançar pel geni d’uns pocs que han de lluitar contra les inèrcies conservadores del conjunt, en l’exposició la columna és l’element que serveix tant per exposar l’obsessió pel creixement com la necessitat de pensar l’arquitectura (i els ecosistemes) com a conjunts complexos en què els elements aïllats no funcionen: una columna necessita sostenir alguna cosa.  

De la mateixa manera com amb el text, Eduard Escoffet desplaça i acobla objectes quotidians per fer-los parlar: planteja una nova sintaxi sense crear nova escriptura ni generar nous objectes. En un moment en què la digitalització amenaça de liquidar l’objecte i la materialitat, el poeta se centra en el cos de l’escriptura i dels objectes quotidians per tractar la circularitat, la interdependència i la fragilitat humana. Aquesta mateixa idea ha inspirat la producció de la mostra, ja que bàsicament s’ha construït amb objectes comprats en botigues de barri i materials locals. El resultat és una exposició doble en què so, escriptura i objectes creen nous espais per repensar el paper de l’individu en el moment actual.   

 

Eduard Escoffet (Barcelona, 1979) 

Poeta i artista sonor basat a Barcelona. Ha presentat les seves propostes en centres i festivals com el Centre Pompidou, el Palais de Tokyo i la Fondation Cartier de París, el berlin poesiefestival, Bowery Poetry Club (Nova York), Centro Cultural São Paulo, Sónar Barcelona, Museo Reina Sofía (Madrid), Roma Poesia, Poetry Africa (Durban, Sud-àfrica) i Museo del Chopo (Ciutat de Mèxic), entre molts altres. El 2022 va presentar a La Capella la performance Utopia i esclavatge, en el marc de BCN Producció. 

Ha publicat els llibres de poesia Gaire (2012), El terra i el cel (2013, publicat en castellà el 2018 per Arrebato Libros) i Menys i tot (2017). El 2021 va publicar el pòster-poema Plançó (premi Carles Hac Mor) i el 2022, Cuciture, una antologia de la seva poesia traduïda a l’italià (Argo Libri). Amb la banda d’electrònica Bradien, amb la qual va col·laborar entre 2009 i 2016, va publicar els discos Pols (2012) i Escala (2015). Actualment és membre del grup Barba Corsini, amb el qual va publicar el 2021 el disc Un nou incendi. El 2019 va realitzar el film Cos endins amb el videoartista italià Gianluca Abbate, que ve rebre el premi Goethe del Zebra Poetry Film Festival de Berlín. Finalista el 2018 del premi Bernard Heidsieck, atorgat pel Centre Pompidou i la Fondazione Bonotto. 

També és professor de poesia sonora al Màster d’Art Sonor de la Universitat de Barcelona. Entre el 2010 i el 2012 va ser codirector de Barcelona Poesia (Festival Internacional de Poesia de Barcelona) i entre 2000 i 2004 director del festival PROPOSTA, un festival dedicat a les pràctiques poètiques experimentals que es va celebrar al CCCB. Actualment dirigeix el festival Poesia i +, organitzat per la Fundació Palau de Caldes d’Estrac a diversos municipis del Maresme. Va ser també comissari, amb Eugeni Bonet, del cicle Properament en aquesta pantalla sobre cinema lletrista al MACBA (2005). El 2019 va comissariar l’exposició La xarxa al bosc. Joan Brossa i la poesia experimental, 1946-1980