El títol de l’exposició inaugural de The Green Parrot, The World of Interiors, procedeix d’una coneguda revista britànica de disseny d’interiors. Un dels artistes més interessants sorgits al Londres dels anys 70, el francès Marc Camille Chaimowicz, va utilitzar la tècnica del collage per intervenir en un número de la revista. El resultat va ser un llibre d’artista molt personal en què articulava el concepte de l’interior com una cosa en què no es pot separar allò poètic del que és polític, ni el que és personal del que és crític. Aquesta obra funciona com a introducció a l’exposició, en què cinc artistes d’aquesta primera mostra exploren subtilment el significat de la paraula interior com una cosa no només domèstica, sinó relacionada amb el més íntim de la nostra subjectivitat: els seus objectes i el seu imaginari. De la mateixa manera, The Green Parrot, per la seva arquitectura, també suggereix una relació amb l’espai expositiu i amb els artistes més íntima i afectiva, obrint diferents possibilitats relacionals on experimentar amb altres discursos i possibles significats.
Paral·lelament a l’exposició, es presentarà el primer número dels TGP Readers, una sèrie de publicacions dissenyades per Fills de Martín que conté textos crítics relacionats amb els conceptes plantejats a les exposicions. TGP Reader #1 està compost per un assaig de Peio Aguirre i un treball textual de Henning Lundkvist.
Traditional Wallpaper [Paper tapís tradicional], 2008
Des de fa més de quaranta anys, Marc Camille Chaimowicz (París, 1947) treballa creant instal·lacions i ambients relacionats amb la literatura, la història de l’art i la cultura popular. Per a aquesta exposició, tenim el plaer de mostrar un dels seus papers pintats que produeix en edicions limitades per a Wallpapers by Artists. Aquest component prosaic i familiar romandrà com a instal·lació permanent a l’oficina de The Green Parrot: un element que remet a la seva antiga funció com a conjunt de condicions.
The Palaces Left Behind [Els palaus que queden enrere], 2014
Lúa Coderch (Iquitos, Perú, 1984) ha produït una sèrie de cortines que alteren la relació entre l’espai interior i l’exterior de l’exposició. Els seus patrons remeten a un tipus molt concret de fotografies: aquelles en què la càmera envaeix l?interior domèstic després d?una catàstrofe o una acció violenta.
Sungazing [Mirant al sol], 2013
Sungazing de Diogo Evangelista (Lisboa, 1984) és una obra hipnòtica i aparentment abstracta que juxtaposa el so de drons amb imatges en primer pla de catifes marroquines.
Henning Lundkvist (Sweden, 1981)reacciona a la configuració espacial i al disseny general de The Green Parrot inserint un element disruptiu al seu interior. Sobre la taula de fusta del despatx, col·loca un tocadiscs amb un vinil de 7 polzades que reprodueix el so d’un picot. És un so repetitiu i senzill que interromp la rutina de treball.
A força de caminar entre les zones del que és incert (a causa d’una certa desconfiança), a força de conversar amb la metàfora i la utopia (per entendre alguna cosa més) i de mantenir-nos al marge (segurament a causa d’una calma innata), ara ens trobem que hem adquirit certa experiència; ens hem convertit en bons exploradors. Potser podem navegar per rius amples i perillosos, i avançar per selves on ningú no ha posat el peu. No ens hem de preocupar gens. Ara per fi podem avançar amb pas lleuger. El pitjor ha passat. Podem asseure’ns sense gaire perill i deixar que fins i tot les serps verinoses o les fosques aranyes s’arrosseguin sobre nosaltres; també podem evitar els mosquits i menjar carn de cocodril amb la major facilitat; el que no vol dir excloure la xocolata i la nata i les crêpes-suzettes à la Grand Marnier. Podem fer -gairebé- qualsevol cosa perquè, estimats amics, com dèiem, som vells i hàbils navegants a mars oberts. El fet és que ja no tenim por, vull dir, de representar o no representar coses o persones, ja siguin d’elit o ruïnoses, tradicions o grolleries. La nostra por al passat ha desaparegut, igual que la nostra por al futur encara més agressiva, 2014
David Mutiloa (Pamplona, 1979) treballa amb la significació del Disseny com a vehicle per transmetre una determinada ideologia. Per a aquesta peça se centra en el grup Memphis dels anys 80 i concretament a la figura d’Ettore Sottsass. Les escultures juguen amb la dualitat entre indústria (acer, modernitat) i ornament (corbates, decoració) que caracteritza el moviment.
