Diverses veus es creuaven i es barrejaven en un flux verbal continu… I com se sap, parlar és una forma d’autoerotisme, i per tant de plaer, i això va quedar clar en escoltar Radio Alice. (…) Veus sense imatges, veus que s’intensificaven a la foscor.
Entrevista a Clemens Gruber, 1977 l’anno in cui il futur va començar, Franco Berardi (Bifo) i Veronica Bridi (eds.), Fandango libri, Roma, 2002
L’exposició a The Green Parrot inclou dues obres, la recent encarregada Ghost sitting on bar stool (2015) i Dead blink (2014).
Ghost sitting on a bar stool [Fantasma assegut en un tamboret de bar] pertany a un conjunt de textos en què Romão es converteix en l’escriptor fantasma d’un fantasma, delegant-hi totes les formes d’autoria. Seguint la línia de les seves anteriors aparicions, a The Green Parrot es deixarà una sala buida i escassament il·luminada amb només un tamboret de bar (un Duplex, dissenyat a Barcelona el 1980 per Javier Mariscal), un micròfon amb el suport, uns cables, un altaveu i una pista preenregistrada que encarna la presència d’un fantasma dirigint-se al públic. El nou text es basa en la tensió entre les formes materials i immaterials de la corporeïtat, el fantasma personifica els sistemes i les abstraccions invisibles que actuen sobre els cossos. El text reivindica el cos com a organisme viu, barrejant-lo amb una sèrie de referències a articles i pamflets publicats a Itàlia en el context de l’autonomia. El tamboret, fortament inspirat en el disseny postmodern italià, se situa en una relació tensa amb el text, convertint-se en una cosa gairebé reaccionària en la seva referència a un canvi històric concret. D’aquesta manera, Romão difumina la divisió entre els experiments socials de comunitat i autoconeixement i el tipus de socialització hedonista i hipersocial que va seguir. No és clar com la destrucció dels subjectes socials i la reivindicació del propi cos es van transformar en cultura corporal; el bar es va convertir en un d’aquells llocs imprecisos on s’articulava el desig.
Dead blink és una projecció de diapositives a 35 mm de 81 diapositives en color de la mateixa imatge: un ull buit d’una escultura romana de bronze. La imatge, fotografiada al Museu Nacional Romà – Villa Massimo de Roma, mostra un espai buit i fosc on un cop va estar un ull d’ivori, desaparegut fa temps a causa de la fragilitat del material orgànic. La presentació de les imatges està programada en una successió que imita la velocitat del moviment de parpelleig de l’ull humà, creant una presència fantasmal, un obturador artificial d’un objecte inanimat.
Ambdues obres giren al voltant de la idea de com mirar i ser mirat poden ser vistos com a gestos econòmics primerencs, el desig opera com una forma de prospecció de guanys. La psicologia clàssica proposa: “Com es pot utilitzar l’altre per satisfer el desig mateix? En aquest cas, el desig funciona com un mecanisme fantasmal que activa l’intercanvi, ja sigui eròtic, històric o econòmic.
The Green Parrot també ha produït una edició limitada de 60 samarretes dissenyades per l’artista. L’estampa al·ludeix a una frase utilitzada durant l’ocupació de la Universitat de Roma – La Sapienza el 1977.
André Romão va néixer a Lisboa, Portugal, el 1984, on viu i treballa. Una selecció de les seves exposicions individuals inclouen: “A Nervous Smile”, MACRO – Museu d’Art Contemporanea, Roma (2014); “Golden Masks hide Decomposing Bodies”, Galeria Baginski, Lisboa (2013); “Notes on the History of Violence”, Middelheim Museum, Anvers (2012); “Barbarian Poems”, Galleria Umberto di Marino, Nàpols (2011); The Vertical Stage, Kunstlerhaus Bethanien, Berlín (2010); “The Winter of (our) Discontent”, Kunsthalle Lissabon (2010). La seva obra ha participat en exposicions col·lectives com Europe, Europe, Astrup Fearnley Museet, Olso (2014); “BES Revelação”, Museu de Serralves, Porto (2013); “szkmr (com Atlas Projectos)”, Galerie Kamm, Berlín (2013); “PhotoCairo 5”, Townhouse Factory Space, El Caire (2012); “Às Arts”, Cidadãos! Museu de Serralves, Porto (2010); “Res Publica”, Fundação Calouste Gulbenkian, Lisboa (2010); “Democracy among Tyrants”, Galeria Pedro Cera, Lisboa (2009); “A River Ain’t to Much to Love”, Spike Island Art Center, Bristol (2008), entre d’altres. La seva primera selecció d’escrits ha estat publicada sota el títol “Perpex. Marble, Bone” amb motiu de l’exposició “Europe, Europe” a l’Astrup Fearnley Museet d’Olso.
Amb el suport de:
Fudaçao Calouste Gulbenkian
The Green Parrot vol donar les gràcies a Nogueras Blanchard, Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA) i especialment a Eduard Escoffet.
