The Green Parrot presenta “Wild Things”, el darrer capítol d’una trilogia d’exposicions que aplega temes relacionats amb el disseny, l’economia i la sociologia en un intent de comprendre la dinàmica canviant de les relacions entre l’home i l’objecte.
Partint de “The World of Interiors”, a la qual va seguir “Canvis que no havíem previst”, les tres mostres han reflexionat sobre la materialitat del que és quotidià en termes d’espai, temps i cos. El títol de l’actual mostra procedeix de la reflexió de Judy Attfield sobre els estudis de cultura material: es distingeix entre allò que l’autora anomena objectes de disseny i objectes quotidians. Si als primers se’ls assigna una postura modernista, encarregada de millorar el món a través de la producció de noves formes dins del discurs dominant, els segons serien una cosa produïda per tots nosaltres a la nostra vida quotidiana, les coses salvatges, el kitsch, el comú.
E n aquest sentit, l’exposició aborda qüestions actuals relacionades amb la relació entre allò físic i allò virtual, centrant-se en el cos com a lloc on es produeix aquesta trobada. La postfotografia ha posat de manifest les capes problemàtiques del medi fotogràfic; en lloc de produir imatges anàlogues, ara explora l’àmbit virtual, on es deconstrueix allò anomenat “real”. És dintre del nostre cos on aquestes imatges immaterials s’uneixen i tornen a una forma concreta. Basant-se també en l’opinió de Hans Belting sobre la relació entre la societat i les imatges, Wild Things explora com la circulació d’imatges influeix en el nostre compromís amb els objectes i el món en general. En paraules de Belting “Vivim amb imatges, comprenem el món en imatges. I aquest repertori viu de les nostres imatges internes es connecta amb la producció física d’imatges externes que posem en escena a l’àmbit social”. En desentranyar i explorar la manera com un dona sentit al món a través d’elements físics i les seves representacions, “Wind Things” reconsidera la dinàmica en joc entre l’objecte i el subjecte en la construcció fluida del quotidià. Les coses es tornen salvatges de nou, i nosaltres també. Wild Thing, you make my heart sing…
Centre de Cultura Contemporània de Barcelona i especialment a Gloria Vilches, Marc Desmonts i Jordi Gómez.
June Crespo
Daytime Regime [Règim diürn], 2014
Entre l’Object trouvé surrealista i la lògica del bricoleur, les escultures de June Crespo estan fetes de materials reorganitzats que construeixen nous objectes i imatges. Componen un gabinet de curiositats actualitzat, les empremtes del qual se situen en llocs diversos com les avantguardes, els estudis etnogràfics però també la publicitat i el quotidià.
Untitled (Almost Lost) [Sense títol (gairebé perdut)]
Anna Franceschini. Pel·lícula Super8 transferida en DVD, color, muda, 49″, en bucle (rodada a 18 i 24 FPS), 2010
Produït amb el suport de la Rijksakademie van Beeldende Kunsten, Amsterdam – NL
Una breu observació rodada en una mesquita del Caire. Menys d’un cartutx de pel·lícula Super8 exposat. Qüestionant l’autoria i la temporalitat, el curtmetratge es pot veure com un objecte trobat recreat.
Abans que es trenquin, abans que morin, volen!
Pel·lícula de 16 mm transferida a vídeo HD, color, muda, 5′ 40″, 2014
Gràcies a la formació en teoria cinematogràfica, Franceschini revisa sense esforç la història del medi, des dels primers dispositius d’enregistrament d’imatges fins al cinema d’avantguarda, experimental o mainstream. Quan a la pel·lícula les llaminadures d’una botiga de regals per a turistes comencen a levitar en un muntatge digne d’una pel·lícula de ciència ficció barata, l’afirmació de l’artista que el seu és essencialment un “cinema d’animació” ha tancat el cercle.
Anna Franceschini (Pavia, 1979) viu i treballa a Amsterdam i Milà. El seu treball ha estat presentat i premiat en diversos festivals de cinema, entre ells l’IFFR/Festival de Cinema de Rotterdam, el 60è Festival de Cinema de Locarno (CH) i el TFF/Festival de Cinema de Torí (IT). Ha participat en exposicions col·lectives com “SCORE” al MARC, Vigo, “Dreams that money can’t buy”, MAXXI, Roma (IT). Les exposicions individuals inclouen “La diva que es va convertir en un alfabet”, Elisa Platteau, Brussel·les (BE), “MACRO | studio show”, MACRO, Roma (IT); Les properes exposicions individuals inclouen “Spike Island” a Bristol i Kunstverein Düsseldorf. El 2011 la seva obra va ser guardonada amb una menció d’honor al Premi Ariane de Rothschild, Milà, i és la guanyadora del Premi Nova York 2012 (Minister degli Affari Esteri – IT) i del Premi Terna (IT). Les seves obres formen part de col·leccions institucionals i privades com el Museu National d’Art Moderne / Centre Georges Pompidou de París, el Museu MACRO de Roma i Les Abattoires | Frac Midi Pyrénées.
Object Interviews [Entrevistes amb objectes]
Dos vídeos HD d’un sol canal, color, so, 2013
Part I: 14′ 10″, Part II: 06′ 7″
Patrick Hough. L’atrezzo cinematogràfic -a diferència del seu cosí genealògic, l’artefacte de museu, que passa la seva vida sent estudiat en un còmode entorn museístic de temperatura controlada- està marginat i infravalorat, habitant les prestatgeries plenes de pols d’una casa d’atrezzo.
Patrick Hough (Galway, 1989) es va llicenciar en Belles Arts de Mitjans de Comunicació al National College of Art and Design de Dublín el 2011 i va obtenir el seu màster en Fotografia de Belles Arts al Royal College of Art de Londres el 2013. Entre les seves recents exposicions individuals hi ha “Once More, With Feeling!” MOT International project space, Londres (2014); “Those Who Dissolve Into the Future”, Narrative Gallery, Londres (2014). Entre les exposicions col·lectives recents figuren “Chronovisor: Archive, South Kiosk”, Londres, Regne Unit (2014); “…all silent but for the buzzing…”, Royal College of Art, Londres, Regne Unit (2014); “Bloody English”, OHWOW Gallery Los Angeles (2014); “When the Sleeper Wakes”, Apert Gallery, Sant Petersburg, RU (2013); “Unearth”, Roscommon Arts Centre, “Roscommon”, IRL (2013); 21st century Art and Design, Christies, Londres, Regne Unit (2013); “Waving Flags”, Work Gallery, Londres, (2013).