Per a la segona exposició de The Green Parrot, Eva Fàbregas continua la seva reflexió sobre com el disseny industrial i l’art modern es poden convertir en un “estil internacional” de formes homogeneïtzades i transportables que es venen al mercat global internacional. A Settlement (2014) Fàbregas utilitza patrons trobats en fullets de caravanes escandinaves, reproduïts per crear els papers pintats que ara decoren The Green Parrot. Aquestes entitats mòbils són habitatges universals, somnis de l’arquitectura moderna, objectes modulars fabricats que creen comunitats transportables. Self-organizing system (2014) és una colònia d’escultures fetes a partir de dissenys preexistents d’escumes protectores i embalatges industrials. Les peces d’escuma són una part essencial del moviment global de mercaderies i, tanmateix, es rebutgen en arribar a la destinació. Les peces permeten que els productes bàsics i les mercaderies circulin transnacionalment a baix cost en contenidors. En acoblar motors i sensors als materials d’embalatge d’escuma, Fàbregas permet moure’s per l’espai com si fossin una comunitat en si mateixos.
Catoprophilia [Catoprofília]
David Ferrando Giraut
Catoptrophilia [Catoprofília] (2013) per David Ferrando Giraut és una pel·lícula d’animació en 3D estructurada al voltant de la trobada entre dos objectes pertanyents a dos moments històrics diferents i distants, però el complex conjunt de funcions simbòliques dels quals estan, en certa manera, íntimament connectades: un mirall de mà egipci del Regne Nou (XV aC) dedicat a Hathor, deessa de la bellesa, i un iPhone 4 Elite, llançat per Apple, Califòrnia, el 2011.
En una narració que travessa diferents civilitzacions i moments històrics, des de l’antiguitat fins a l’actualitat, la peça posa en relleu com la tendència humana a crear imatges ha depès del subministrament de recursos minerals; donant lloc a l’aparició d’un sistema d’esclavitud en què una classe dominant -l’aristocràcia en el passat, els ciutadans de l’anomenat primer món en el present- té accés a la creació de la seva pròpia imatge; una imatge que, a canvi, exerceix un tipus diferent de submissió, de dependència, sobre aquests.
David Ferrando Giraut és un artista i cineasta basat a Londres. Actualment és candidat al doctorat al Goldsmiths College. El seu treball tracta de l’entrellaçament del temps i les imatges, la natura i la cultura, amb la transversalitat i la ruïna. Es va graduar en un MFA al Goldsmiths College el 2008 i, més recentment, va participar al Programa d’Artistes Associats de LUX, Londres. Entre les seves recents exposicions i projeccions hi ha: ARCOmadrid 2014; “Estiuants” MARC, Vigo (2013); “It’s a Place of Force”, part de REMAP4, Atenes, (2013); “MACO 2013”, Ciutat de Mèxic.
