Un dels nostres darrers projectes va ser -‘ ‘– amb Daniel Steegmann Mangrané a la Fundació Antoni Tàpies, el 2018. L’acció va ser resumida a una papallona tropical volant dins de l’espai de la institució durant diverses setmanes. Un petit gest que pot ser visible o no durant la visita, depenent de l’estat d’ànim de l’insecte i les circumstàncies al voltant de la seva existència. Aquesta papallona va revolucionar la institució. Una cosa tan conceptualment simple va obrir diverses discussions. Des del públic que va escriure cartes afirmant que no havien vist la papallona, fins al personal de la fundació que van ser motivats a cuidar-la, o fins als mitjans de premsa els que exigien saber l’hora exacta del naixement per filmar-lo en el precís moment a el que es desprengués del seu capoll. El projecte es va convertir en una lliçó sobre altres espècies i sobre la nostra percepció de la natura, així com un bell episodi de crítica institucional. Com podem donar una data a una exposició que tractava justament de la durada d’una vida? Com podem explicar als visitants que, just com el criador havia descrit, les papallones passen la major part del temps en silenci i amagades? Aquesta pausa per observar el temps natural va crear una distància encara més gran amb el moment d’hiperacceleració i consum en què vivim. També va coincidir amb el temps d’una maternitat durant els primers anys de vida, en què les hores són allargades o accelerades segons ritmes biològics. Des d’aquelles hores gastant temps sorgeix la voluntat de saber altres maneres d’entendre’l, més propers als cicles naturals, i un títol per al que volia recuperar: el temps de qualitat i espai de trobada amb artistes que havien presentat a la nostra seu anterior.
Serien Altres Temps per a The Green Parrot, altres temps per a mi com a persona i comissària, i també un temps per treballar amb artistes que ja estaven investigant llargs processos i altres cosmologies prèvies a la temporalitat moderna. Malauradament (o no), aquest títol ressona amb altres tipus d’experiències temporals i adquireix un tint de premonició. Ara podem dir que és realment un nou temps per al món. Ara el temps està forçat a estirar-se. Les exposicions estan canviant constantment les dates de tancament. Nosaltres les estirem tot esperant que estrangers ens visitin, que els artistes puguin venir. Això també ha passat amb The Green Parrot: la data d’obertura ha estat posposada per un any a causa de permisos, renovacions, restriccions i incerteses generals. Inaugurem una exposició grupal a una nova seu amb vuit propostes. Cadascuna s’acosten a altres maneres d’entendre el temps, més a prop dels ritmes naturals o cosmologies o lluny de la dicotomia de la natura-cultura. Treballs que van ser produïts durant l’exposició, com ara Fungi Fantasy and their Crazy Bacteria per Agustín Ortiz Herrera; o que han començat des d’un llarg procés de producció conjunta, com ara les sedes de Chiara Camoni. Temps que ens escullen cada vegada que hi pensem, com el de l’univers. Els treballs també han revelat moltes altres sinergies que es relacionen inevitablement amb aquestes maneres d’entendre el temps i les seves epistemologies. Apareixen figures que proposen una entesa diferent del temps, com a part del coneixement científic, com Hildegard von Bingen i Franz Anton Mesmer, o la mateixa Popova en el seu intent de crear una teoria de color vinculada a la percepció neurològica. Els artistes rescaten aquests personatges per suggerir un acostament més intuïtiu o proposar alternatives a un sistema de poder específic.
